Els pronoms febles en català (fàcils!)
Els pronoms febles en català (fàcils!)
Als instituts us expliquen fatal els pronoms febles, a vegades amb taules enrevessades i infumables. I ho trobeu difícil i carregós. Lògic!
I ara aneu atabalats perquè us ho heu d'estudiar (de cara a l'examen o a la recuperació) i no us ho sabeu, oi? No patiu.
Els pronoms febles poden aprendre's de manera senzilla (una altra cosa és que els vostres profes no sàpiguen explicar-ho).
Aquí us ho expliquem de manera senzilla.
0. Conceptes bàsics previs
Tres prèvies que heu de tenir en compte:
A) La llengua és exclusivament oral.
No hi ha una llengua escrita. (Si a classe els profes us parlen de "llengua escrita" us estan enganyant: no existeix!)
Quan neix el llenguatge humà, només és parlat. Després els humans s'inventen uns dibuixos per a representar els sons (les lletres). Però l'escriptura no és pas la llengua.
Retingueu això per quan us expliquem alguna cosa relativa als apòstrofs (') dels pronoms febles.
B) Cal saber un mínim de sintaxi.
No us alarmeu! Hem dit "un mínim".
Així, cal saber què és un subjecte (El nen està cansat).
Cal saber què és un complement directe (El nen menja pomes).
I cal saber què és un complement indirecte (El nen dona pomes a la nena).
També cal saber què és un article definit (El nen plora).
I ja està.
Però això ja ho sabeu.
C) Heu de saber resoldre un problema matemàtic molt difícil: aquest:
1 + 1 = ?
Encara una darrera cosa: abans de posar-vos a estudiar els pronoms febles, aniria bé que us exercitéssiu una mica jugant al Minecraft o al Tetris. No és broma: aquests videojocs us ajudaran a preparar el cervell per a fer anar els pronoms febles.
Ara ja esteu preparats. Som-hi?
1. Complement directe amb article definit
Els profes i els llibres diuen que els complements directes amb article definit (el, la, etc.) pronominalitzen amb formes com 'L, L', EL, LO, LA, etc. Com si hi hagués molts pronoms febles.
Mentida.
Quan un complement directe amb article definit deixa de dir-se, en realitat no se substitueix per cap pronom feble.
Simplement, es deixa de dir el nom i allà queda l'article. Vegem-ho:
Agafa els llibres.
Què dius dels llibres?
Agafa'ls.
Si us hi fixeu, en realitat l'únic que fem és deixar de dir llibres.
Agafa els llibres (pronunciat "agafa'ls llibres")
Agafa'ls.
(Recordeu que la llengua és exclusivament oral. L'escriptura només és una representació de la llengua. Per molt que s'escrigui Agafa els llibres, molta gent diu "agafa'ls llibres", encara que també es pot dir "agafa els llibres".)
Un altre exemple:
Agafa les llibretes.
Agafa-les.
Un altre exemple:
Agafa el llibre. (pronunciat "agafa'l llibre")
Agafa'l.
Uns altres exemples:
Agafa la llibreta.
Agafa-la.
Escolta la cançó.
Escolta-la.
I punt.
Ja veieu que és fàcil.
Això es fa molt en la llengua. Fixeu-vos en aquestes frases (que no tenen res a veure amb els pronoms febles):
Quina jaqueta vols?
Aquesta jaqueta.
També es pot dir, assenyalant amb el dit:
Quina jaqueta vols?
Aquesta.
O també:
Quina jaqueta vols?
La jaqueta blava.
També es pot dir:
Quina jaqueta vols?
La blava.
En aquests casos, simplement s'ha suprimit la paraula jaqueta.
Un últim exemple: les gramàtiques indiquen que, en aquestes frases, a la segona s'ha suprimit el verb ser (per això a vegades s'hi posa una coma):
El Joan és baix i la Maria és alta.
El Joan és baix i la Maria, alta.
Porta això al soterrani; i, si està tancat, porta-ho a les golfes.
Porta això al soterrani; i, si està tancat, a les golfes.
Per tant, si les gramàtiques indiquen que a la frase El Joan és baix i la Maria, alta s'ha suprimit una paraula, per què no ho expliquen així a Quina jaqueta vols? La blava o a Agafa'ls? Ho veieu, com les gramàtiques i els profes us expliquen malament la llengua?
2. Complement directe amb article definit: les formes que adopten
Ara direu: «Però els profes ens parlen de diversos pronoms febles: 'L, L', EL, LO, LA...». Com és, això?
Molt fàcil.
Per a entendre això heu de pensar en la sil·labificació.
Quan parlem, agrupem els sons en síl·labes (cosa que fan totes les llengües). Això ja ho sabeu.
No tot es pot sil·labificar. Per exemple, es pot dir:
pal (una sola síl·laba)
Però no es pot dir:
lpa
Per a dir aquest darrer mot, cal resil·labificar (en aquest cas, crear una síl·laba nova fent aparèixer una e):
elpa (dues síl·labes)
Així s'expliquen les diverses formes de l'article definit (també quan va sol, és a dir, quan s'ha suprimit el nom que ve després).
En realitat, sols hi ha una única forma de l'article definit: L.
Mireu això:
l'amic
Aquí s'ha ajuntat L + el mot amic. Com que es pot sil·labificar (la-mic) no cal res més.
Ara mireu això altre:
l cotxe
Aquí s'ha ajuntat L + el mot cotxe. Però no es pot sil·labificar pas (*lco-txe)!!! Per això cal afegir-hi un so e per a crear una nova síl·laba (el-co-txe):
el cotxe
I ja està.
I la forma femenina de l'article? Molt fàcil.
Tots sabeu que la manera de dir el femení en català és afegint una -a al final (per oposició a les formes que no tenen cap so afegit al final), per exemple:
noi noia
gos gossa
amic amiga
dur dura
curt curta
brut bruta
alemany alemanya
blanc blanca
petitó petitona
(També hi ha mots femenins sense la terminació -a: llet, dent, mà, por, pudor, amistat, organització, etc. Això és perquè no cal que en portin. Però això ara no ens importa.)
Doncs bé: l'article L també té terminació de femení -a. I això fa que sempre es pugui sil·labificar:
la casa
En el cas del plural, la terminació és -s. La construcció és aquesta:
l + -s amics
l + -s cotxes
la + -s cases
El darrer cas es pot sil·labificar, per tant no hi ha problema. Però els altres dos no es poden sil·labificar (*lsa-mics, *lsco-txes). Per tant apareix una e que permet crear una nova síl·laba i llavors ja es pot sil·labificar:
els amics
els cotxes
les cases
Doncs quan els articles funcionen sols (perquè no diem el nom que fa de complement directe), fonèticament actuen igual:
Agafaràs els llibres?
Sí.
Com els agafaràs? (no es pot dir *"com ls agafaràs")
Encara queda un dubte. Mireu aquests casos:
Vas agafar el llibre? (pronunciat "vas agafà l llibre" en la majoria de parlars)
Sí que vaig agafar-lo.
D'on surt aquest lo? Molt fàcil.
Tot i que el masculí generalment s'expressa sense afegir cap terminació al final, hi ha una terminació secundària de masculí, -o, que sol emprar-se per a casos en què, sense terminació, la cosa queda una mica dura, de pronúncia difícil:
monjo monja
flonjo flonja
gerro gerra
mosso mossa
un matí fresc: plural uns matins frescos
Aquesta terminació secundària de masculí també apareix en algun mot pres del castellà o de l'italià, perquè en aquestes llengües només tenen com a terminació de masculí -o:
guapo guapa
pallasso pallassa
(En casos com sogre/sogra, tendre/tendra o negre/negra, en realitat el masculí és sogr, tendr i negr, sense cap terminació, com correspon a les formes masculines. Però això és insil·labificable. Per aquesta raó en les formes masculines apareix un so e al final, per tal de crear una nova síl·laba: "so-gre", "ten-dre", "ne-gre". Passa això mateix amb nostre nostra, però si us hi fixeu hi ha parlars que, en masculí, diuen nostro (per exemple Nostro Senyor, referint-se a Déu): aquí es fa servir la terminació secundària de masculí -o.)
A l'Occident català (Alt Pirineu, comarques de Lleida, Terres de l'Ebre...) i a la Catalunya francesa l'article és L, igual que en la resta de parlars. Però quan cal sil·labificar un article masculí, en aquestes regions generalment hi posen la terminació masculina -o:
l'amic
l plat > lo plat
A l'Occident català es diu l'amic però es diu lo plat. Com quedaria en plural en els parlars occidentals? Així:
l + s amics > los amics
l + s plats > los plats
En tot això heu de tenir present que, en sil·labificar, es fa sempre amb tota la frase, per la senzilla raó que, quan parlem, pronunciem seguides totes les paraules. Per tant també tenint en compte les paraules que hi ha abans i després. Això fa que els parlars occidentals diguin:
Nois, l pizzer ja és aquí > Nois, lo pizzer ja és aquí. (en parlars orientals, Nois, el pizzer ja és aquí)
Ara vindrà l pizzer > Ara vindrà el pizzer. (pronunciat "vindrà'l pizzer" en tots els parlars)
Ara vindran l + s amics > Ara vindran los amics. (en parlars orientals, Ara vindran els amics)
Ja són aquí l + s amics > Ja són aquí els amics. (pronunciat "aquí'ls amics" en tots els parlars)
Per què? Doncs perquè els mots vindrà o aquí acaben en vocal i això permet ajuntar-hi l'article L, de manera que queda ben sil·labificat.
Passa el mateix quan hi ha contraccions (a + article, de + article, per + article). Vegeu el cas d'un poble, anomenat oficialment el Perelló (Baix Ebre). Què diria un habitant d'aquest poble? Doncs això:
Visitin lo Perelló, que és molt bonic.
Visc al Perelló.
Soc del Perelló.
Passeu pel Perelló.
Totes aquestes formes s'expliquen per la possibilitat de sil·labificar.
Quan el mot que hi ha abans acaba en una u consonàntica i el mot que ve després també comença en consonant, en els parlars occidentals l'article L també agafa la terminació secundària de masculí -o. (La u i la i poden actuar com a consonants. Fixeu-vos que sona igual sil·làbicament pal i pam que pau i pai. Per tant, aquí la u i la i són consonàntiques.)
Agafeu l cotxe > Agafeu lo cotxe. (en parlars orientals, Agafeu el cotxe, pronunciant, ara sí, la e que acompanya l'article)
Visiteu l Perelló > Visiteu lo Perelló.
(Per tant: no és cert que en català nord-occidental diguin l'article LO (com expliquen professors i llibres de català). El que diuen és L, exactament igual que els parlants d'altres zones, però afegint-hi quan cal la terminació secundària de masculí -o.)
Tornant als complements verbals que deixen de dir-se: quan l'article que queda és masculí, en cas que quedi després d'un verb si no és possible sil·labificar-lo afegeix el morfema secundari de masculí -o. I això ho fan tots els parlars (també, doncs, els orientals):
Agafeu el cotxe.
Agafeu l (insil·labificable) > Agafeu-lo.
Portant el tractor vaig tenir un accident.
Què va passar amb el tractor? Doncs que, portant-lo, vaig tenir un accident.
En femení:
Agafeu la furgona.
Agafeu-la. (sí que és sil·labificable)
Portant la furgona vaig tenir un accident.
Què va passar amb la furgona? Doncs que, portant-la, vaig tenir un accident.
Veieu com era fàcil?
En tot cas, com a resum: no hi ha cap pronom feble 'L, ni L', ni EL, ni LO, ni LA, ni 'LS, ni ELS, ni LOS, ni LES. No existeixen. Només hi ha l'article que es queda allà sol, i adopta la forma més adequada per tal de sil·labificar bé.
3. Complement directe amb article definit: quatre afegitons de no-re
Comentem quatre qüestions a tenir en compte.
Primera qüestió. Com sabeu, els noms de persona es diuen amb l'article definit davant:
el Miquel
l'Enric
la Maria
l'Aina
A les Illes aquest article es diu sempre amb una n:
en Miquel
n'Enric
na Maria
n'Aina
(A la regió de Girona també es troba aquest article amb n. A la zona de Barcelona el diuen però només en el primer cas (en Miquel). En els altres casos diuen amb l (l'Enric, la Maria, l'Aina). És un comportament estrany i irregular, però és així; què hi farem! En tot cas, fixeu-vos que molts masos, residències d'estiu, restaurants, urbanitzacions, polígons industrials, etc., tenen noms començats per la partícula ca, que significa 'casa' (igual que el francès chez), sovint seguit de n o l, com Ca la Bepa, Can Quim, Cal Tomàs, cal metge, etc.)
Cal afegir-hi, en tot cas, que a les Terres de l'Ebre i al País Valencià els noms de persona generalment es diuen sense article.
En tots els casos, quan el nom de persona és un complement directe, l'article que en queda (quan se suprimeix aquell nom de persona) és sempre L:
Avisa la Maria > Avisa-la.
Avisa na Maria > Avisa-la.
Avisa Maria > Avisa-la.
He vist el Miquel > L'he vist.
He vist lo Miquel > L'he vist.
He vist en Miquel > L'he vist.
He vist Miquel > L'he vist.
Això s'explica perquè, simplement, quan desapareix el nom, l'article adopta la forma més corrent (en aquest cas L) i no pot quedar-se sense res (per això un valencià diu He vist Miquel > L'he vist).
Per a entendre aquest fenomen, fixeu-vos en aquesta altra frase:
Aquest home és especialiste en aquest tema: escolta'l.
Aquí, escolta'l fa referència a aquest home; però en suprimir el mot home (per tal de no repetir-lo) s'hi ha deixar un article definit en comptes del mot aquest. Ras i curt: quan cal suprimir un nom que fa de complement directe, si aquest nom està determinat (encara que sigui pel mot aquest) allò que s'hi posa és la forma més corrent, que és l'article definit.
A banda, el personatge Déu (i anàlegs) actua igual com els noms de persona que es diuen sense article (és a dir: quan s'omet el mot Déu hi queda un article):
Heu de lloar Déu, heu de servir Déu! Al·leluia!
Però en algunes expressions s'usa l'article literari:
Quan un complement directe du article salat, en quedar-se sol aquell article adopta la forma d'article literari:
Agafau sa taula > Agafau-la.
Vigilau ses al·lotes > Vigilau-les.
Ja comprarem es llibre > Ja el comprarem.
Vàrem veure la mar > Vàrem veure-la.
Tercera qüestió. Quan un verb està en infinitiu, la -r
final no es pronuncia (només la pronuncien bona part dels parlars
valencians). Però quan hi queda un article després d'haver suprimit el
nom del complement directe, aquella r sí que sona (això és una romanalla d'una pronúncia antiga):
Van robar el cotxe. (pronunciat "robà'l cotxe")
Van robar l (insil·labificable) > Van robar-lo.
(Però noteu com, al Camp de Tarragona i en certa manera per Lleida i l'Empordà, es pot sentir Van robà'l: aquesta gent ja no fa sonar la r d'infinitiu ni tan sols quan després ve un article definit que s'ha quedat sol. Aquesta solució fonètica, però, no s'escriu, perquè és bastant local.)
I quarta qüestió. Quan aquest article definit es queda sol però s'acompanya d'un altre pronom feble, canvia de posició per tal d'acompanyar aquell pronom feble:
En Pep es tatuarà l'escut del Barça.
Saps l'escut del Barça? En Pep se'l tatuarà. (noteu com el grup se'l adopta una forma sil·labificable)
En Pep s'ha après el temari.
El temari? En Pep se l'ha après. (no es diu pas *S'ha après l)
No et pots perdre la saga Skørdåt! És genial!
No te la pots perdre! (noteu com el grup te la adopta una forma sil·labificable; si es digués et la, costaria de dir!)
I ja hem acabat.
Ara deixeu-ho aquí. Reposeu i, d'aquí una estona o demà, continueu llegint a partir d'aquí, perquè passem al següent apartat, i veureu com també és senzill.
4. Complement directe això i allò
Vinga, que aquesta és molt fàcil.
Els mots això i allò també poden actuar com a complements directes:
Vull això.
Agafa allò.
En aquest cas, si es volen suprimir (per tal de no repetir-los) surt un pronom feble (ara sí) que és HO:
Ho vull.
Agafa-ho.
Fixeu-vos que, si aquestes frases es diguessin sense HO, no s'entendrien! La persona que escolta es quedaria esperant que el parlant digués què vol o que és el que s'ha d'agafar (a no ser que el parlant ho assenyalés amb el dit).
Els mots això i allò es refereixen a coses no específiques: de fet, poden ser qualsevol cosa. Dit d'una altra manera: són indeterminades. Llavors: quan el complement directe és una frase llarga començada per que, com i partícules semblants, també es pronominalitzen amb ho. La raó? Aquestes frases també són coses indeterminades, vet aquí. Fixeu-vos-hi:
Explica què et va passar (o Explica el que et va passar) > Explica-ho.
Crec que demà plourà > Ho crec de debò.
No diguis com acaba la pel·li! > No ho diguis!
Saps si ton cosí vindrà a la festa? > Ho saps?
5. Complements locatius
Els verbs de moviment (anar, venir, tornar, etc.) es diuen amb complements locatius.
Els complements locatius duen una preposició davant.
Els complements locatius expressen quatre coses:
- La destinació: un diu cap on vol anar (per exemple, Viatjarem cap a Perpinyà o Arribarem fins al final). La preposició més usual és a (per exemple, Anirem a casa).
- La posició: un diu on es troba (per exemple, T'espero aquí). La preposició més usual antigament era en (per exemple, Estem en València). Els valencians encara ho diuen així, però la resta del català ha canviat en a (per exemple, Ara mateix som a la platja, dit per telèfon).
- La procedència: un diu d'on ve (per exemple, El segon dia d'excursió vam començar la caminada des del refugi). La preposició més usual és de (per exemple, Vinc de la platja o Vinc de comprar)
- El traspàs: un especifica el lloc de pas (per exemple, Caminarem a través del bosc). La preposició més usual és per (per exemple, Passarem pel túnel del Cadí)
La preposició és important; fixeu-vos-hi:
La nau Skørdåt viatjava veloç de Júpiter a Saturn.
Tornem a Tortosa. (ho diuen uns tortosins que han anat a Barcelona i encara es troben a Barcelona)
Tornem de Tortosa. (ho diuen uns barcelonins que han anat a Tortosa i acaben d'arribar a Barcelona)
(En tot cas, si ens fixem en el triplet destinació-posició-procedència, veurem que, en català antic i actualment en els parlars valencians, l'ús de les preposicions és molt lògic: a-en-de. De fet, així es diu en castellà, en portuguès i en francès. La manera de dir actual, a-a-de, és una evolució moderna... però irregular. Un altre cop, què hi farem!)
Pel que fa als pronoms febles, els complements locatius que es diuen amb la preposició a (o cap a, que n'és sinònima) pronominalitzen amb HI (aquí, el català i el francès funcionen exactament igual (encara que els francesos això ho escriuen Y), a diferència del castellà i del portuguès, que desconeixen aquest pronom feble i ho deixen buit):
Ara anem a casa > Casa nostra és allà, ara hi anem.
Aviat arribarem a la platja! > La platja és a prop, aviat hi arribarem!
Ja sou a Puigcerdà? Heu corregut molt, trobo! > Ja hi sou? Heu corregut molt, trobo!
Demà tornarem a Vic > Estem passant uns dies a s'Agaró però som de Vic, i demà hi tornarem.
I els complements locatius que es diuen amb la preposició de (o des de, que n'és sinònima) pronominalitzen amb N (aquí, el català i el francès funcionen exactament igual, a diferència del castellà i del portuguès, que desconeixen aquest pronom feble i ho deixen buit):
Ara venim de casa > Casa nostra és allà, ara en venim.
Aviat marxarem de la platja > Aquí a la platja s'està posant núvol: aviat en marxarem. (aquesta frase, però, també es pot dir sense pronom feble, donant a entendre que simplement un se'n va: Aviat marxarem)
Demà tornem de Vic > Estem passant una temporada a Vic: quan en tornem us portarem llonganisses!
El que cal retenir és ben fàcil: preposició a = pronom feble HI; preposició de = pronom feble N.
I aquí s'acaba la història.
6. Complement directe sense article definit
Hi ha complements directes que tenen un nom però sense res abans (ni l'article definit, ni el mot aquest, ni un possessiu... res).
Aquests complements directes pronominalitzen amb N (aquí, el català i el francès funcionen exactament igual, a diferència del castellà i del portuguès, que desconeixen aquest pronom feble i ho deixen buit):
Tens son?
No, no en tinc. (pronunciat "no'n tinc": recordeu allò de la sil·labificació)
(Fixeu-vos que, aquesta mateixa frase amb un complement directe amb article definit, quan cal suprimir el nom es queda l'article definit:
Tens el llibre?
No, no el tinc.
Per tant, N és realment un pronom, perquè efectivament substitueix el nom, no com L.)
Més exemples:
Vols cireres? Agafa'n, home, agafa'n!
Puc menjar pastís? —I tant, home! Menja'n!
Havien vist espurnes i estaven atents a veure si n'apareixien més.
El noi sap cosir > El noi en sap.
Aquest monstre us fa por? > A mí sí que me'n fa.
La noia sap astronomia > La noia en sap (també es pot dir: La noia en sap, d'astronomia).
Un cas especial és el verb dir-se significant 'tenir com a nom'. Aquest verb porta complement directe (Aquest noi es diu Arnau). Quan es vol ometre aquest complement directe, pot pronominalitzar tant amb N com amb HO:
Hi ha molta gent que es diu David. El meu avi se'n deia.
7. Complement preposicional amb de i complement directe amb un quantitatiu (i en algun subjecte que actua igual)
Quan un verb porta un complement preposicional amb de, pronominalitzat amb N:
Estàs segura del que dius? > N'estic seguríssima!
Com t'aprofites dels teus companys! > Com te n'aprofites!
No t'adones del que passa? —Sí que me n'adono, però per a mi no és important.
Ja hem vist més amunt
Van venir tres persones.
Quantes persones dius que van venir?
En van venir tres.
Més exemples:
Tens moltes amigues?
Sí, en tinc moltes.
Quants anys tens?
En tinc disset.
Quantes bicis tens a la casa del poble?
Sols en tinc una. I abans no en tenia cap.
El pronom N es fa servir perquè, segons com es construeix la frase, hi apareix la preposició de; i ja hem vist (a l'apartat 5, en parlar dels complements locatius) que els complements locatius amb de pronominalitzen amb N. Per tant, aquí és el mateix:
Quantes bicis dius que tens, al poble?
En tinc dues, de bicis.
En aquest punt cal fer un comentari curiós. Els pronoms febles substitueixen complements verbals. Però en algun cas poden substituir subjectes, per exemple amb el verb arribar. Fixeu-vos en aquesta frase:
Ja arriba el tren.
El segment el tren apareix al final i això podria fer-nos pensar que és un complement verbal. Però en realitat és el subjecte. Vegeu aquesta altra frase, on es veu més clar que és el subjecte:
El tren ja arriba.
(Per a diferenciar un subjecte d'un complement verbal és fàcil. El subjecte concorda en nombre amb el verb. Per exemple: El nen menja pomes. Aquí, pomes està en plural, i el nen en singular; com que el verb menja està en singular, el subjecte és el nen. Si posem el nen en plural (els nens) veurem com el verb canvia: Els nens mengen pomes. De fet, si ara posem pomes en singular (una poma) veurem que el verb continua concordant amb els nens: Els nens mengen una poma.)
Generalment, el subjecte va abans del verb, i els complements verbals van després del verb. Per això a la frase Ja arriba el tren podríem pensar que el tren és un complement verbal.
La pregunta és: què fa un subjecte darrere del verb? Doncs aquí el que passa és el següent: en verbs com arribar, en realitat el subjecte té elements de complement verbal. Per això es posa darrere el verb (com si fos un complement verbal). I per això mateix també pot pronominalitzar amb N quan hi ha un quantitatiu. Fixeu-vos-hi:
Han arribat dues persones (o Dues persones han arribat, però encara falta una altra persona)
N'han arribat dues.
Per tant, el subjecte d'arribar (i verbs semblants) actua igual que un complement directe. Coses dels idiomes!
Molt bé. Heu progressat força, podem deixar-ho aquí per avui. Reteniu el que us hem explicat, sobretot en aquest darrer apartat 7.
8. Complement preposicional amb amb (i algun amb en que s'hi assembla)
Els complements preposicionals amb amb, en desaparèixr fan sorgir el pronom feble HI:
Què fem? Parlem amb ells? > Sí, parlem-hi.
Podem comptar amb ton cosí per a fer això? > Sí, podeu comptar-hi.
La nostra empresa treballa amb aquest programa informàtic > Aquest programa informàtic és molt bo: la nostra empresa fa molt temps que hi treballa.
(En castellà això no es pot dir. Per tant, en castellà mai s'elimina aquest complement preposicional: ¿Hablamos con ellos? > Sí, hablemos con ellos / ¿Contamos con su apoyo? > Sí, ¡contad con ello! / Ese programa con el que trabajamos es muy bueno, llevamos tiempo trabajando con él. Però en català sí que es pot eliminar a canvi del pronom feble HI. És més pràctic!)
Algun verb que porta un complement preposicional amb en però que s'assembla (pel que fa al significat) als verbs que porten un complement preposicional amb amb també fan aparèixer el pronom feble HI:
Pensa en aquest tema, sisplau > No oblidis aquest tema: pensa-hi.
9. Verbs ser, estar, semblar i parèixer
Els verbs ser, estar, semblar i parèixer (aquest darrer, sinònim de semblar) són especials. Reben el nom tècnic de verbs copulatius. El motiu d'aquesta classificació ara és igual. El que ens importa és veure com pronominalitzen els complements verbals que els segueixen quan actuen com a verbs copulatius (aquests verbs tenen altres usos que no són copulatius, però ara tant és).
Agafem el verb ser i posem-hi com a complement verbal un adjectiu, per exemple alt. Si hem de suprimir el complement verbal, apareix el pronom feble HO:
En Joan és alt.
Sí que ho és!
Aquell home és mestre?
Sí que ho és.
El verb estar també fa que el complement verbal pronominalitzi en HO, però també es pot dir amb HI (tot i que és molt més freqüent amb HO):
Aquest poble està lluny.
Sí que ho està!
Sí que hi està!
El Pere està boig!
Sí que ho està!
Sí que hi està!
L'arbre està tort.
Sí que ho està.
Sí que hi està.
En el cas del verb ser, les gramàtiques aconsellen de fer servir L quan el complement verbal du un article definit (igual com els complements directes, doncs; vegeu l'apartat 1); i N quan el complement verbal va sense article. Per exemple:
Aquell home és el mestre nou?
Sí que ho és.
Sí que l'és.
Aquell home és mestre?
Sí que ho és.
Sí que n'és.
De tota manera, aquestes altres maneres sonen arcaiques. Us aconsellem que, per a fer-ho simple, utilitzeu sempre HO.
En resum: en verbs del tipus ser, estar, semblar i parèixer, useu HO i no us compliqueu la vida. Ara: si algú fa servir de forma espontània algun dels altres pronoms febles que s'han apuntat aquí, cap problema: pot usar-los igualment, evidentment.
10. Personals (verbs reflexius, recíprocs, formes impersonals...)
Hi ha verbs anomenats pronominals, perquè sempre es diuen amb un pronom feble personal.
(Més avall veurem altres verbs pronominals que es diuen sempre amb un pronom feble que no és personal.)
En aquest context apareixen els pronoms febles personals, que són: M (primera persona, jo), T (segona persona, tu), S (tercera persona, ell), NS (primera persona del plural, nosaltres), US (segona persona del plural, vosaltres) i S (tercera persona del plural, ells). Aquí recordeu allò de la sil·labificació (que hem vist a l'apartat 2).
Hi ha els verbs reflexius. Es diuen així perquè un es fa a si mateix una cosa. En general es tracta de verbs que duen complement directe però, quan el subjecte i el complement directe coincideixen, apareix un pronom feble de persona. Per exemple:
Joan, vesteix els nens, sisplau.
Joan, pentina els nens, sisplau.
Aquí, els nens és el complement directe dels verbs vestir i pentinar. Però què passa quan algú s'ho ha a ell mateix? (Que, val a dir, és quan passa més.) Doncs apareix un pronom personal:
En Joan es vesteix.
En Joan es pentina.
Aquí tenim, doncs, verbs reflexius.
Després hi ha els verbs recíprocs, on algú fa una cosa a algú altre però aquest algú altre fa la mateixa cosa al primer. Per exemple:
En Pau estima n'Eli.
N'Eli estima en Pau.
En Pau i n'Eli s'estimen.
En el cas dels verbs reflexius, vet aquí exemples:
Em vesteixo / M'estic vestint / Estic vestint-me.
Et vesteixes / T'estàs vestint / Estàs vestint-te.
Es vesteix / S'està vestint / Està vestint-se.
Ens vestim / Ens estem vestint / Estem vestint-nos.
Us vestiu / Us esteu vestint / Esteu vestint-vos.
Es vesteixen / S'estan vestint / Estan vestint-se.
Hi ha verbs com pensar-se, que du sempre un pronom feble personal quan significa 'tenir l'opinió que', o com rendir-se. Actua igual:
Em penso que demà plourà.
Et penses que demà plourà?
Es pensa que demà plourà.
Nosaltres no ens rendirem mai.
Vosaltres no us rendireu mai.
Ells no es rendiran mai.
Quan es vol expressar impersonalitat, es fa servir el pronom feble S:
Es pot sortir, ja?
S'han exhaurit les entrades.
Se sap qui ha sigut?
(A se sap sol aconsellar-se d'escriure-ho així, no pas es sap. El mateix amb Aquesta festa se celebra el dia 8. Això es fa així per a evitar el contacte del so essa duplicat.)
Un darrer apunt. La majoria de parlars catalans posen una vocal immediatament després del pronom feble quan no hi ha cap vocal (exactament igual com fa el francès i el castellà):
Me penso que demà plourà.
Te rendeixes molt aviat.
Se creu les seves pròpies mentides.
Mos trobarem allà.
Vos puc dir què crec que passarà?
Se van veure envoltats per l'enemic.
Amb tot, a l'hora d'escriure es posen les formes amb la vocal abans (em penso...; ens trobarem...; us puc dir...) perquè en la parla de Barcelona hi ha una fortíssima tendència a posar les vocals abans, i l'ortografia recull aquesta fortíssima tendència barcelonina. Tanmateix, no s'ha de perdre de vista que la majoria de parlars continuen posant la vocal després. Per això, a l'hora d'escriure, els valencians i els balears sempre posen Vos puc dir què crec que passarà, no pas Us puc dir què crec que passarà.
11. Complement indirecte singular
Aquí tenim un complement indirecte (introduït amb la preposició a):
Dona la caixa al noi.
Deixaré el llibre a la Clara.
Diré la veritat als pares.
Com es pot veure, un complement indirecte sol aparèixer quan abans s'ha dit un complement directe (en aquests casos, la caixa i la veritat). Per això es diu "indirecte"!
El complement indirecte pronominalitza amb pronoms personals (que ja hem vist a l'apartat anterior, el 11):
"Dona'm la caixa", va dir el noi.
Clara: et deixo aquest llibre.
Explica'ns la veritat.
Tanmateix, a la tercera persona (a ell) agafa el pronom L (no pas S) i hi afegeix una i. Aquesta i indica precisament que es tracta d'un complement indirecte (perquè així L no es confon amb un pronom feble de complement directe!). Així:
l + i
Exemples:
Dona al caixa al noi > Dona-li al caixa.
Han diagnosticat bronquiolitis a la nena > Li han diagnosticat bronquiolitis.
12. Complement indirecte plural
I què passa quan el complement indirecte és plural (a ells)?
Doncs s'agafa el pronom feble L i la i, però alhora hi afegeix enmig la terminació -s de plural (igual que a la casa > les cases). Així:
l + s + i
Exemples (un altre cop recordeu allò de la sil·labificació que hem explicat a l'apartat 2):
Dona la caixa als nois > Dona'lsi la caixa.
Deixaré el llibre a la Clara i a la Daniela. > Elsi deixaré el llibre.
Diré la veritat als pares > Has de dir-losi la veritat.
Fixeu-vos que sempre adopta forma de masculí (lsi, elsi, losi), encara que es tracti de dones o noies.
Alerta: normativament, aquesta i no s'escriu. Per això, normativament cal escriure ls (o els, o los). Això s'explica perquè, en català antic, efectivament el pronom feble de complement indirecte plural era així. I, de fet, els valencians i els ebrencs encara ho diuen així. Però a la resta de parlars es diu l + s + i i per tant s'hauria de poder escriure. De fet, molta gent (escriptors, periodistes) han acabat escrivint els hi en aquest context (pensant-se que és una combinació de pronoms febles, que tractem més avall, a l'apartat 14). Però això és un error: si només se substitueix un complement verbal, només pot haver-hi un pronom feble, no pas dos!!! (Recordeu, al principi d'aquest text, que us han fet resoldre un problema matemàtic molt difícil? Era "1 + 1 = ?". Doncs ara ja sabeu per què. Si només suprimiu un complement verbal, només pot haver-hi un pronom feble. Si suprimiu dos complements verbals, aleshores hi ha dos pronoms febles (qüestió que veurem a l'apartat següent, el 14). Matemàtica pura.)
Així que ja ho sabeu: quan dieu elsi i només heu substituït un sol complement verbal (un complement indirecte de plural) és que és l+s+i en un sol pronom feble, no pas els hi (aquesta combinació, els hi, només té sentit a quan s'han substituït dos complements verbals).
(I procureu no dir lis, que a Catalunya és una traducció del castellà les. La forma bona és elsi. Segurament, com que els mestretites han volgut imposar els a tothom que diu elsi, la cosa ha acabat que els castellanoparlants que aprenen català hi han trobat un mur i han acabat per no interioritzar la informació, de manera que elsi acaba sortint la traducció macarrònica les > lis. Els profes de català i els acadèmics hi tenen més culpa de la que sembla, en la proliferació del lis.)
13. Combinació de pronoms febles
Fins ara hem vist com se substituïa un complement verbal. Però se'n poden substituir dos?
No és freqüent (perquè, a l'hora de comunicar-se, rarament passa). Però pot passar.
Què hem de fer en aquest cas?
Molt fàcil: aplicar la fórmula matemàtica del principi: "1 + 1 = 2".
És a dir, només cal que substituïm cada complement verbal pel seu pronom feble, i els diem un després de l'altre. Tan fàcil com fer "1 + 1 = 2".
Vegem-ne algun exemple. Ho farem amb un complement directe (amb article definit) i un complement locatiu. Imaginem una frase com Posa els préssecs a la nevera. I imaginarem una conversa en què dues persones es parlen a força distància i per tant pot ser que un no senti bé l'altre (aquest context és estúpid, però a l'hora de posar exemples per a explicar coses gramaticals més val fer servir frases estúpides). Primer vegem què passa si elidim el complement directe:
Posa els préssecs a la nevera.
Què dius dels préssecs?
Posa'ls a la nevera.
(Es diu més aviat Que els posis a la nevera. Però aquí es posen les frases que permeten veure millor el fenomen gramatical.)
I ara vegem què passa si substituïm el complement locatiu per un pronom feble (en aquest cas hi, perquè el complement a la nevera té la preposició a):
Posa els préssecs a la nevera.
Què dius de la nevera, que no t'he entès què he de fer?
Posa-hi els préssecs.
(Com abans, es diu més aviat Que hi posis els préssecs. Però, també com abans, aquí es posen les frases que permeten veure millor el fenomen gramatical.)
I ara imaginem que, en aquest context, hi ha molt de brogit i gairebé no se sent res. La conversa aniria així (reiterem que és una conversa estúpida, perquè si un té préssecs i li parlen d'una nevera és obvi el que ha de fer, però en fi, és perquè vegeu com funciona):
Posa els préssecs a la nevera.
Què dius, dels préssecs i de la nevera? Què he de fer, amb els préssecs i la nevera?
Posa'ls-hi.
(Com abans, es diu més aviat Que els hi posis.)
Com veieu, sols hem fet "1 + 1 = 2". En efecte, per a fer combinacions de pronoms febles només cal saber sumar 1 + 1 (això s'ensenya a primer de primària).
Per tant, conclusió: quan el profe us faci posar pronoms febles de dos complements verbals, sols heu de posar primer el primer, i després el segon, un després de l'altre. I ja està.
Veieu com és fàcil?
14. Combinació de pronoms febles: canvis (1)
Tanmateix, hi ha la creença que la combinació de pronoms febles és complicada. Per què hi ha aquesta creença?
L'explicació és que, quan parlem, fem canvis en algunes combinacions; i aquests canvis s'allunyen de l'algoritme "1 + 1 = 2", que és l'algoritme en què es basa la normativa gramatical.
Què hem de fer com a usuaris de la llengua?
Els profes us ensenyen sempre a aplicar la normativa gramatical en la seva màxima expressió, és a dir, us ensenyen "1 + 1 = 2". Per què? Doncs perquè, en la comunicació formal (per exemple, si sou venedors i us adreceu a un client, o si treballeu a l'administració pública, o en documents acadèmics, en escrits tècnics i científics) cal fer servir sempre el llenguatge formal (polit, en diuen alguns per influència de l'anglès, ja que en anglès es fa servir aquest terme) i, alhora, és superimportant expressar-se sempre de manera molt clara, al màxim de clara possible, a fi d'evitar malentesos. La comunicació formal (proveïdor-client, administració-ciutadà, llenguatge acadèmic, llenguatge tecnicocientífic, etcètera) ha de ser al màxim de clara i precisa possible. I aquí l'algoritme "1 + 1 = 2" és superútil.
De tota manera, si el context ho permet (per exemple, quan la frase que queda és prou clara) i en la comunicació escrita informal (per exemple, un missatge de mòbil) es poden aplicar els canvis que solem fer quan parlem. Vegem-ne algun.
Pots explicar-me què ha passat, allà? Un accident o què?
No t'ho sé dir.
La frase No t'ho sé dir prové de l'estructura fictícia No sé dir què ha passat a tu, on hi ha un complement directe (què ha passat) i un complement indirecte (a tu). El pronom feble HO substitueix què ha passat. I el pronom feble T substitueix a tu (tot això ja ho hem vist als apartats 4 i 12!).
Ara canviem a tu per a ell:
Pots explicar al policia què ha passat, allà?
Si tenim un complement indirecte al policia (per tant, a ell), el pronom feble que el substitueix ha de ser LI. Per tant, com quedaria? Fàcil, apliquem-hi l'algoritme "1 + 1 = 2":
No li ho sé dir.
(Compareu-ho: No t'ho sé dir és "a tu", mentre que No li ho sé dir és "a ell".)
Ara bé: generalment, en la parla la gent no diu aquesta frase. Es diu a alguns llocs (bàsicament a les Terres de l'Ebre i al País Valencià). Però a la resta de territoris no. Què es diu a la resta de territoris? Doncs això altre:
No l'hi sé dir.
Què ha passat aquí? Doncs molt fàcil: hi ha hagut un canvi de forma i de posició. El pronom feble HO se n'ha anat al principi i ha canviat de forma (ha adoptat la forma L, com si provingués d'un complement directe amb article). El que passat és:
No li ho sé dir > No ho li sé dir > No l li sé dir.
Però és clar: ningú diu dues eles seguides, sinó que es fusionen. Podríem escriure una cosa com l'li, però queda una mica rar. Per això, a l'hora d'escriure, s'ha optat per posar-hi una hac:
No l'hi sé dir.
El que importa és que, si s'han substituït dos complements verbals, escrivim dos pronoms febles (en aquest cas, l'hi). Per allò de "1 + 1 = 2" i l'eficàcia comunicativa: estem dient al receptor del missatge que dir porta dos complements verbals (què ha passat i a ell).
Aquesta mena de canvis són normals. El castellà també ho fa. Vegem-ho.
En castellà, per a substituir un complement directe en forma de frase (introduït per que) fan servir el pronom feble neutre LO. I per a substituir el complement indirecte singular fan servir els pronoms febles personals (com TE) i, en tercera persona, la forma específica LE. Traduïm la primera conversa del català al castellà:
Pots explicar-me què ha passat, allà? Un accident o què?
No t'ho sé dir.
---
¿Puedes contarme qué sucedió allá? ¿Acaso hubo un accidente?
No te lo sabría decir.
Fins aquí tot normal. Ara traduïm la segona conversa:
Pots explicar al policia què ha passat?
No li sé dir què ha passat.
No ho sé explicar.
No li ho sé dir (o No l'hi sé dir).
---
¿Puedes contar al policía qué sucedió?
No le sabría decir qué ocurrió.
No lo sabría contar.
No le lo sabría decir.
Si us hi fixeu, a la darrera frase hem aplicat l'algoritme "1 + 1 = 2". Si primer hi ha LE i després hi ha LO, doncs le lo.
Però en castellà això no es diu. Què es diu? Doncs això altre:
No se lo sabría decir.
Què ha passat? En realitat, aquí no hi ha el pronom feble personal SE. En realitat hi ha el pronom feble de complement indirecte LE.
Per què ha passat això?
Molt fàcil: si algú vol dir le lo, veurà que costa més de dir. Per una raó molt simple: hi ha dues eles massa properes entre si. I el que ha fet el castellà és un canvi fonètic (LE ha canviat la ela per una essa).
Doncs això és el mateix que fa el català quan ajunta LI i HO i col·loca HO al principi: no diem pas l'li, sinó una cosa més simplificada fonèticament.
(Un apunt al marge. Com que en castellà es diu No se lo doy (en comptes de No le lo doy), hi ha castellanoparlants poc habituats a parlar català que, quan han de parlar en català, fan una traducció barroera del que tenen al cap i a vegades diuen No s'ho dono (!). Ha de ser No l'hi dono o, en tot cas, No li ho dono (basta saber aplicar la lògica: castellà le lo doy > català li ho dono; ja hem vist que se lo doy en realitat és le lo doy amb un canvi fonètic. Quina és la solució? Dues vies. La primera és aplicar la lògica: si un està dient le lo doy amb un canvi fonètic, no ha de fer una mera traducció del canvi fonètic. La segona és, simplement, parlar en català. És a dir: parlar menys castellà i parlar més català. I així sortiran bé totes les expressions, en comptes de fer calcs del castellà que no tenen lògica.)
Recordeu: el que importa és que, si s'han substituït dos complements verbals, escrivim dos pronoms febles (en aquest cas, l'hi). Sempre penseu en "1 + 1 = 2" i l'eficàcia comunicativa.
Per això és important que, si un verb porta dos complements verbals, en cas que elidim tots dos complements verbals hi posem dos pronoms febles. El que no pot ser és escriure això:
Pots explicar al policia què ha passat, allà?
*No li sé dir.
Com podeu veure, a la segona frase hi falta un pronom feble, perquè hem deixat de dir els dos complements verbals (i no només un). Aplicant-hi allò de "1 + 1 = 2", hem d'escriure:
No l'hi sé dir. (=no sé dir una cosa a algú)
15. Combinació de pronoms febles: canvis (i 2)
Vinga que ja acabem.
Hi ha un altre canvi en la combinació de pronoms febles: quan suprimim alhora un complement directe i un complement indirecte.
Anem als complements directes que tenen un article definit. En aquest cas, basta aplicar-hi la fórmula matemàtica "1 + 1 = 2", tal com hem anat fent fins ara. També, com fins ara, farem servir frases i converses estúpides per a exemplificar... I no oblideu allò de la sil·labificació.
Comencem amb un complement directe amb article definit que deixem de dir:
Dona el caramel al nen.
Què dius que he de fer amb el caramel?
Dona'l al nen (o Que el donis al nen).
Fins aquí fàcil. Ara suprimim el complement indirecte:
Dona el caramel al nen.
Què dius que he de fer amb el nen?
També fins aquí tot fàcil.
I ara fem veure que el receptor del missatge ha sentit caramel i nen i no sap què ha de fer amb aquestes dues coses (s'ha de ser ben totxo, però en fi...):
Dona el caramel al nen.
Què dius que he de fer amb el nen i el caramel?
Aquesta combinació (li'l) és superlògica: simplement, hem aplicat "1 + 1 = 2".
De fet, tortosins i valencians ho diuen així.
Però en altres territoris han recol·locat les peces, de manera que ja no es diu LI + l'article sinó l'article + LI. D'aquest canvi en queda això:
Però, com passava abans (tal com hem vist a l'apartat anterior), queda una grafia una pèl estranya (l'li?). Per això s'escriu l'hi, que no fa tant de mal a la vista:
En tot cas, la grafia l'hi permet evidenciar que originalment hi havia dos complements verbals (allò de "1 + 1 = 2" i l'eficàcia comunicativa).
(Un apunt al marge. Una mica abans, quan teníem la frase Dona el caramel al nen, quan l'interlocutor feia la pregunta Què dius que he de fer amb el caramel?, la resposta era: Dona'l al nen (o Que el donis al nen). De tota manera, hi ha molta gent que, aquí, diria Dona-l'hi al nen (o Que l'hi donis al nen). Aquí, el que passa, és que l'emissor del missatge també posa el pronom de complement indirecte (LI) a la frase, malgrat que continua dient al nen. Aquest fenomen sembla antinatural, però es dona bastant. En castellà també passa: Dile al niño que se calle. N'hi hauria prou amb Di al niño que se calle (de fet, aquesta frase també es pot sentir). Però el cas és que LI (i el castellà LE) actuen així. La conseqüència d'això és que, progressivament, aquest pronom feble pot acabar perdent la seva funcionalitat. És un procés que dura segles i segles, però en castellà està força avançat. En efecte, en el castellà de Mèxic, LE ha acabat sent una mena de sufix expressiu, per exemple l'expressió de sorpresa ¡ándale! (en comptes de ¡anda!) i altres de semblants, com ¡híjole! (per ¡hijo!), ¡cóntrale! (per ¡contra!), ¡córranle! (per ¡corran! o ¡vayan corriendo hacia allá!) o ¡yújule!.)
Ara fem aquesta mateixa combinació amb el gènere i el nombre canviat. Si fins ara hem fet un masculí singular (el caramel), ara farem un masculí plural:
Dona els caramels al nen.
Què dius que he de fer amb els caramels?
Dona'ls al nen.
---
Dona els caramels al nen.
Què dius que he de fer amb el nen?
Dona-li els caramels.
---
Dona els caramels al nen.
Què dius que he de fer amb el nen i els caramels?
Dona'ls-hi. [intercanviat, tal com ho diuen a la resta de territoris]
Fem-ho amb un femení singular:
Dona la llibreta al nen.
Què dius que he de fer amb la llibreta?
Dona-la al nen.
---
Dona la llibreta al nen.
Què dius que he de fer amb el nen?
Dona-li la llibreta.
---
Dona la llibreta al nen.
Què dius que he de fer amb el nen i la llibreta?
Dona-li-la. [tal com ho diuen a les Terres de l'Ebre i al País Valencià]
Dona-l'hi. [intercanviat, tal com ho diuen a la resta de territoris]
(Antigament, les gramàtiques i els profes afirmaven que, com que es tractava d'un nom femení, aquí calia escriure Dona-la-hi en comptes de Dona-l'hi. Ho argumentaven per la precisió que oferia aquesta forma. Amb tot, parlant es diu l'hi. Per això altres gramàtiques i altres profes defensaven que s'havia de poder escriure l'hi també en femení. La veritat és que es pot escriure prefectament l'hi encara que el complement directe sigui femení. No us amoïneu per això.)
I ara amb un femení plural:
Dona les llibretes al nen.
Què dius que he de fer amb les llibretes?
Dona-les al nen.
---
Dona les llibretes al nen.
Què dius que he de fer amb el nen?
Dona-li les llibretes.
---
Dona les llibretes al nen.
Què dius que he de fer amb el nen i les llibretes?
Dona-li-les. [tal com ho diuen a les Terres de l'Ebre i al País Valencià]
Dona'ls-hi. [intercanviat, tal com ho diuen a la resta de territoris]
Com que la majoria de gent diu l'hi, 'ls-hi, etcètera, cap problema si voleu escriure això (fins i tot en àmbits formals). Però no negareu que la manera de parlar de tortosins i valencians és superlògica...!
Si el complement directe no té article definit (o hi va un quantitatiu), el pronom feble és N (vegeu l'apartat 6). En aquest cas tenim:
Dona caramels al nen.
Què dius que he de fer amb uns caramels?
Dona'n al nen.
---
Dona caramels al nen.
Què dius que he de fer amb el nen?
Dona-li caramels.
---
Dona caramels al nen.
Què dius que he de fer amb el nen i uns caramels?
Dona-n'hi. [intercanviat, tal com ho diuen a la resta de territoris]
Aquí hi ha hagut el mateix intercanvi de posició que hem vist adés.
I què passa si el complement indirecte és plural? Ja he vist (a l'apartat 13) que històricament, i encara avui a les Terres de l'Ebre i al País Valencià, era LS (on la essa és la terminació de plural); però que als altres indrets és LSI (on la essa és la terminació de plural). Doncs apliquem la mateixa lògica:
Dona el llibre als nens.
Què dius que he de fer amb el llibre?
Dona'l als nens.
---
Dona el llibre als nens.
Què dius que he de fer amb els nens?
Dona'lsi el llibre (o, en tortosins i valencians, Dona'ls el llibre).
---
Dona el llibre als nens.
Què dius que he de fer amb els nens i el llibre?
Dona'ls-el. [tal com ho diuen a les Terres de l'Ebre i al País Valencià]
Dona'ls-hi. [intercanviat, tal com ho diuen a la resta de territoris]
I així podem anar fent; guaiteu:
Sisplau, dona ara mateix el llibre de dibuixos als nens.
Ara els el dono. [tal com ho diuen a les Terres de l'Ebre i al País Valencià]
Ara elsi'l dono. [tal com ho diuen a la resta de territoris]
Però aquesta mena de frases ja es diuen molt poc, per tant no cal buscar més possibles frases.
Xiquets, ja hem acabat.
Ara deixeu-ho aquí i reposeu. Us ho mereixeu. Heu fet una gran feina.
Tot seguit venen altres informacions relatives als pronoms febles, però que no són nuclears, sinó complementàries. Si voleu acabar de dominar aquest tema, un altre dia hi feu un cop d'ull (en tot cas, si ara ja coneixeu les coses més complexes dels pronoms febles, tot el que ve ara us semblarà senzill).
16. Altres qüestions (1): complements de nom i construccions semblants amb de
Vet aquí un exemple de complement de nom:
La casa de la Sara.
A vegades es pot substituir un complement de nom. Quan passa això s'usa el pronom feble N. Per què? Doncs perquè, com hem vist, quan hi ha una preposició de surt el pronom feble N. Exemple:
El cambrer nou ja ha après el funcionament de la cafetera?
No, encara no n'ha après el funcionament.
(Com que el castellà no té el pronom N han de recórrer als determinants possessius àtons com a pronoms febles, com su, per exemple: Todavía no se aprendió su funcionamiento. Aquí, su no és tan un possessiu, sinó que és el pronom feble de complement del nom.)
Altres exemples:
Vols un tros de meló?
Guaita quin meló més maco: en vols un tros?
Fins i tot ser capaç d'una cosa (o ser capaç de fer una cosa), com que hi ha la preposició de, també pronominalitza en N; i el mateix en altres construccions on apareix la proposició de:
Ets capaç de fer això? > No, no en soc capaç.
El que ha quedat del castell és només aquestes runes > N'ha quedat ben poca cosa, doncs!
17. Altres qüestions (2): pronoms febles fòssils
Un fòssil és les restes d'un animal o una planta molt antics que han quedat petrificades.
En lingüística s'anomenen fòssils aquelles paraules (o altres elements) que abans tenien una funció i ara no en tenen, però que continuen dient-se.
Hi ha alguns pronoms febles que són fòssils, és a dir: antigament tenien una funció i van perdre aquesta funció; però continuen dient-se.
A) L'exemple més clar és el verb haver-hi. En català medieval es troben frases amb només haver, però més endavant s'hi va afegir el pronom feble HI amb valor locatiu (com hem vist a l'apartat 5)... i al final el verb haver es diu sempre amb el pronom HI quan indica l'existència d'una cosa. Exemples:
Ahir al bar va haver-hi una batussa.
Allà hi ha un castanyer.
Hi havia molta gent, al concert.
(En castellà i francès també és així. En francès, haver és avoir; però haver-hi és il y avoir (on y és el nostre hi): Il y a un homme = Hi ha un home. En castellà el pronom feble y es deia antigament i avui només es diu amb el verb haber tan sols en algunes persones. Així, malgrat que haver és en castellà haber, la construcció hi ha es tradueix per hay, és a dir, ha y: Hay un hombre (antigament Ha y un hombre) = Hi ha un home.)
(A les Terres de l'Ebre, l'expressió hi ha ha permès crear un nou verb, iaure, que és sinònim d'haver-hi. Així, quan a Tarragona diuen Hi havia molta gent, a Tortosa diuen Iava molta gent. A vegades en comptes de iaure es fa servir el verb nyaure, a partir de n'hi ha (uns quants). Aquests dos verbs, iaure i nyaure, no apareixen a la forma estàndard del català, però cal reconèixer que són unes paraules molt interessants.)
B) Un altre exemple de pronom feble fòssil és anar-se'n. El verb anar indica un desplaçament (Vaig a la font, a buscar aigua). Però amb aquests dos pronoms febles afegits (un pronom feble personal i N), és sinònim de marxar:
Me'n vaig! (=Marxo!)
L'ocell se n'ha anat (=L'ocell ha marxat).
(A l'apartat 22 reprendrem aquest verb perquè cal parlar de la forma que adopta.)
C) Un altre grup de verbs que tenen un pronom feble quasifòssil són els que tenen LA sense que faci referència a res en concret, sinó a una cosa molt genèrica (per exemple, "el que tenim entre mans"), com si el complement directe fos molt inconcret o indefinit (en realitat, LA es podria considerar sinònim de HO, encara que amb la diferència que aquest LA es diu sempre):
espifiar-la (=cometre una equivocació): L'has ben espifiada, noi!
cagar-la (sinònim de l'anterior)
encertar-la (=endevinar una cosa): Quan vas dir-me que estaves segur que jo aprovaria l'assignatura, vas encertar-la, manoi, perquè he tret un 9!
campar-la (=anar a rondar): Aquells dos sempre estan campant-la.
jugar-se-la (=arriscar-se a partir de la despreocupació): De cara a l'examen, no te la juguis: posa't a estudiar ara mateix.
tenir-la jurada a algú: Aquells esbirros ens la tenien jurada.
petar-la (o fer-la petar) (=xerrar, enraonar): Estàvem baix al pati fent-la petar.
D) Els verbs de percepció sensorial veure i sentir (amb l'oïda), i també guipar i clissar (formes col·loquials sinònimes de veure), solen dur un complement directe:
Has vist aquesta pel·li?
He sentit un soroll.
Però quan porten el pronom feble HI (o S'HI, tant l'un com l'altre) signifiquen 'tenir la capacitat de':
Obre el llum, que no hi veig! (o no m'hi veig!)
E) El verb tornar pot dur S+HI i llavors té un significat específic (retornar un cop, una agressió):
Tornar a un lloc. (algú hi havia anat abans i hi va una altra vegada)
Aquell energumen va pegar un cop a en Jan, però en Jan va tornar-s'hi. (algú va pegar un cop a en Jan, però en Jan va pegar un cop a l'agressor com a resposta o com a defensa)
F) Finalment, els verbs guanyar i perdre incorporen el pronom feble HI si expressar un resultat (favorable o desfavorable) després d'un fet:
Què hi guanyem, amb això?
Si aquesta operació financera surt malament, hi perdrem molt.
Aquest comportament el tenen fins i tot quan s'acompanyen del verb sortir:
Penso que, fent això, hi sortirem guanyant (o sortirem guanyant-hi).
Amb aquest intercanvi, hi hem sortit perdent (o hem sortit perdent-hi).
18. Altres qüestions (3): completesa (a partir dels personals)
A vegades el pronom feble personal es fa servir per a indicar 'completesa'. És un mer recurs expressiu. Mireu què passa amb beure:
Aquí, beure un got d'aigua sols indica el fet de beure un got d'aigua, sense més. En canvi, beure's un got d'aigua porta implícita la idea que aquella persona s'ha acabat tot el contingut del got.
Amb menjar passar el mateix:
Aquí, menjar un plat de macarrons és una mera descripció: és el que diríem si algú ens preguntés Què ha menjat el nen per a dinar? En canvi, menjar-se un plat de macarrons permet evocar la idea que aquell infant s'ha acabat tot el plat de macarrons (ple fins dalt!) i que això és sorprenent.
Alerta: no és que sempre que es diuen amb aquest pronom feble transmetin la idea de completesa. És més aviat un ús expressiu i hi ha una tendència a fer servir les formes pornominals per a expressar completesa. Però no vol dir que sigui necessàriament així de manera fixa.
El verb cremar actua de manera semblant:
I també mirar:
El verb morir té un comportament semblant (tot i que no és ben bé el mateix):
D'altra banda, estar a un lloc quan implica que l'acció es fa durant un temps pot dir-se amb pronom feble, mentre que si no hi ha la idea d'una acció perllongada no es diu amb pronm feble:
M'estic a l'hotel Stella, on hi passo uns dies (també es pot dir Estic a l'hotel Stella).
19. Altres qüestions (4): formes tipus ensortir-se'n, enriure-se'n, etcètera
Mireu aquests verbs:
sortir
fotre
fúmer (o fumbre) (sinònim de l'anterior)
tornar
recordar
cuidar
penedir-se
riure
burlar
fiar
lliurar
S'usen tal qual, com es pot veure en aquests exemples:
Vam sortir d'hora.
Al Miquel el van fotre ben fotut!
Tornarem aviat.
No puc recordar què va passar.
Cuida el nen, que està malaltó.
Es va penedir de no haver dit el que pensava quan tocava.
Aquell dia vam riure molt.
No et pots burlar de la gent.
No et fiïs de tothom.
Ens vam lliurar d'anar a treballar a l'exterior
Els verbs riure's, fotre's, fúmer-se i burlar-se (amb un pronom feble afegit) signifiquen també 'mofar-se':
A l'institut es reien d'ell perquè era molt callat.
El verb sortir-se'n (de fer una cosa) també significa 'aconseguir fer':
No me'n surto, amb aquests exercicis: pots ajudar-me?
Tots aquests verbs generen un pronom N quan no es diu el complement verbal:
He vist el Pere, que va estudiar amb mi. A l'institut els seus companys se'n reien, però ara treballa de director general en una empresa.
Ens en tornem, que ja fem tard!
Dius que no vas anar a la festa? I no te'n penedeixes?
Què va passar? Et recordes del que va passar? Digues: te'n recordes?
A nivell popular, aquest pronom N s'ha acabat soldant al verb (per davant), de manera que s'han generat (sempre a nivell col·loquial) aquests altres verbs:
ensortir-se (de fer una cosa) (generalment es diu sempre ensortir-se'n)
enfotre's (d'algú)
enfúmer-se (d'algú) (sinònim de l'anterior)
entornar-se'n (generalment es diu sempre així)
encuidar-se (d'una cosa)
empenedir-se (d'una cosa)
enrecordar-se (d'una cosa)
enriure's (d'algú)
emburlar-se (d'algú)
enfiar-se (d'algú)
enlliurar-se (de fer una cosa)
Exemples:
No me n'ensurto! Pots ajudar-me?
És un poca-solta: s'enfot de tot. Fins i tot de sa mare, se n'enfot!
Sí que m'enrecordo de tu. Com vols que no me n'enrecordi?
Qui s'encuida d'aquest tema?
De petit vaig fer algunes trapelleries, però no me n'empenedeixo.
No m'enfio d'aquest paio!
Es van enlliurar d'anar a treballar a fora.
Aquests verbs no solen escriure's. A l'escriptura només hi solen aparèixer les formes originals:
No me'n surto! Pots ajudar-me?
És un poca-solta: es fot de tot. Fins i tot de sa mare, se es fot!
Sí que em recordo de tu. Com vols que no me'n recordi?
Qui es cuida d'aquest tema?
Aquelles persones que diuen ensortir, enrecordar, encuidar, empenedir-se, etcètera, quan parlen (perquè són formes populars que es troben en la parla quotidiana dels catalanoparlants nadius) han de saber que no figuren a la forma estàndard del català. Amb tot, hi ha alguns lingüistes que s'han plantejat si no s'haurien d'admetre a l'escriptura (de la mateixa manera que sí que s'escriu enretirar-se, a partir de retirar-se).
20. Altres qüestions (5): verbs com conèixer i merèixer i els imperatius de verbs com ser, estar, dir...
Mirem què passa amb els verbs conèixer i merèixer (i semblants) quan es diuen en infinitiu i duen un pronom feble. D'entrada tenim:
Es van conèixer a Mataró.
Fins aquí cap problema. Però si posposem el pronom feble, teòricament queda això:
V
Ara bé: això no es diu. La gent no diu conèixer-se. (A les illes Balears sí que potser sentireu coneixer-se, però amb l'accent al pronom feble.)
Què diu la gent normalment? Doncs conèixe's:
La normativa gramatical no reconeix aquesta forma.
Tanmateix,
Sigues prudent.
Estigues quiet!
Digues, què vols?
---
Hem quedat a la plaça a les 7 del matí: sigue-hi a l'hora, eh?
Estigue't quiet! (a les Terres de l'Ebre, Estàs-te quiet!)
Digue'm què vols!
21. Altres qüestions (6): la construcció ens en anem
Si tenim el verbs anar-se'n (amb dos pronoms febles fòssils; vegeu l'apartat 18), cal conjugar-ho amb tots dos pronoms febles, és a dir:
Amb tot, la normativa gramatical estableix que cal escriure això:
Ens n'anem ara.
Ara bé: això no ho diu ningú!
Aquí hi ha un altre cop el tema de la sil·labificació. En efecte, una tirallonga com ensnanèm no es pot sil·labificar. Per això la gent diu ens en anem.
Això passa en altres casos:
La medalla, quan te la donen? (normatiu i perfectament sil·labificable)
La medalla, quan ens la donen? (normatiu però més difícil de sil·labificar)
Què s'ha de fer aquí? Doncs parlar i també escriure sil·labificant. Què vol dir això? Doncs escriure ens en anem, i no pas ens n'anem. Per què? Doncs perquè ens n'anem no és pas català. De fet, no és res.
I així altres: us en aneu, per exemple.
22. Altres qüestions (7): la construcció ens en anem: variants col·loquials
Només com a curiositat, direm que l'expressió ens en anem i semblants tenen variants. Per exemple, en imperatiu és:
Anem-nos-en (a l'Occident català, Anem-mos-en)
Però:
A) A Barcelona i rodalia se sent això:
23. Altres qüestions (8): nos i vos reduïts en combinació
Molt poca gent ho sap, però, a les Terres de l'Ebre i parcialment a les illes Balears, els pronoms febles NS (allà, mos) i VS (és a dir, vos) perden la s quan es combinen amb altres pronoms febles (incloent-hi el famós anar-se'n). Quan passa això, l'estructura resultant lògicament també se sil·labifica degudament. Per exemple:
Aquestes combinacions simplificades no s'escriuen, perquè la normativa gramatical no les recull. Ara bé: cal reconèixer que són guapíssimes, Tan guapes que, la veritat, la normativa gramatical hauria de preveure-les (ni que fos com a formes secundàries).
Per a acabar, una supercuriositat: la gent de les Terres de l'Ebre tenen una expressió per a ordenar que algú (inclòs el parlant) se n'ha d'anar: mone! Aquesta expressió prové de: Anem-mo'n > Mo'n > Mone
24. Altres qüestions (9): dues coses més sobre combinació de pronoms febles
A) Pel que fa a la combinació de pronoms febles, a Mallorca (però no a les altres illes Balears), quan cal posar els pronoms febles de complement directe i complement indirecte es posen en un ordre diferent de com ho fan la resta de territoris. Així,
---
Si
---
Aquest conte us el explicaré demà. (Barcelona)
Aquest conte el vos explicaré demà. (Mallorca)
Aquesta manera de parlar de Mallorca és tal com es deia en català antic.
En castellà també es dona en alguns casos: malgrat que normativament només pot ser Se me ha caído, hi ha gent que diu Me se ha caído.
B) Quan es combina un pronom feble d'un locatiu de procedència (amb la preposició de), per tant N, amb un complement directe que es deixa de dir, teòricament queda això:
Treu el teu fill del llit!
Tanmateix, això poca gent ho diu.
Generalment, el que es diu és l'article del complement directe i prou:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si tens dubtes, escriu aquí i mirarem de resoldre'ls! I si vols fer cap comentari, també escriu-lo aquí!